Nota de l’autor

A la història que llegireu a continuació no hi trobareu res fruit de la meva imaginació, la meva intervenció ha estat més aviat menestral. La composició més o menys novel·lada de les històries que em va regalar són l'única aportació que m’he atrevit a fer, poca cosa més, perquè tot i que l’autor dels escrits em va donar llibertat per fer-ne el que volgués, he preferit presentar-ho sense posar-hi més pa que formatge i sense ometre cap dels fets, per més inversemblants que semblin. El que he fet, per ser el més fidel possible a la seva voluntat, ha estat mantenir els personatges sense donar-les-hi més relleu, descriure els episodis amb la mateixa naturalitat que ell els explicava, i encara que el relat quedi eixut i amb poca molla, fer una descripció d’uns fets i d’una època en què tot canviava amb molta rapidesa, intentant deixar pel futur una instantània, que encara que hagi sortit amb poca llum, no estigui desenfocada.

Les úniques condicions que em va posar per transmetre’m el fruit del seu treball durant llargs anys de silenci, són les de no alterar els fets, mantenir secreta la seva identitat, i la de publicar el que en sortís, passat un temps de la seva mort. Potser ell hauria volgut que amb tot aquell material jo en fes una història amb cap i peus, però no vaig tenir ocasió de tornar a veure’l, no vaig poder fer-li un munt de preguntes que, un cop llegides les pàgines cal·ligrafiades amb lletra menuda i nerviosa, se’m van quedar al pap.

Del munt de llibretes que em va donar un dia de Sant Medir, no n’havia pogut llegir més de la meitat, quan abans d’acabar el març va morir. De fet, quan em donava la cartera de pell amb els manuscrits, ell ja se sabia en les acaballes.

No us puc dir per què em va fer dipositari dels seus secrets, però us diré que ningú que l’hagués conegut podria imaginar que aquella persona de vida familiar i plàcida, pogués amagar unes vivències com les que coneixereu.

 

Lluís Pèries

gener, 2024

 

Pròleg

No diré el meu nom, encara que si teniu curiositat i temps per perdre el podreu endevinar, però espero i desitjo que feu com jo he fet durant molts anys i respecteu la memòria dels que ja són morts, com jo ho seré quan pugueu llegir aquesta història.
Els fets que explico són absolutament verídics, perquè els vaig viure en primera persona, i no amago ni afegeixo res. Si hi ha algun detall que no és exacte, no és per cap voluntat d'engany, sinó que és degut al fet que, evidentment, imagino o falsejo situacions o converses en les que jo no hi era present. També a les llacunes de memòria que després d'anys es manifesten, però aquestes no afecten els temes substancials, aquests, per desgràcia, els he recordat amb claredat tota la vida. Un record que, com un corc, et rosega sense pressa sabent que acabarà per consumir-te.

M'ha tocat sobreviure als qui, amb més o menys protagonisme, vàrem participar en els esdeveniments que tant ens van marcar, i encara que cadascun d'ells hauria pogut explicar la història de diferent manera, us prometo que els fets haurien estat els mateixos, i les conseqüències també. No tots vàrem ser culpables, però innocents tampoc. De fet, no sé si em declararia innocent si hagués de jutjar-me, perquè hom mateix, sempre, és qui s’imposa el càstig més punyent. Vosaltres no sereu tan indulgents a l’hora de qualificar els fets, però serà per falta de perícia meva a l’hora d’explicar-vos els sentiments i les motivacions de cadascú, no pas per la malícia d’aquells joves que van actuar de cor i pensa.

Era una altra època —estàvem a finals dels anys cinquanta—, i la societat, on la doctrina catòlica i les normes del règim eren els referents de la virtut, estava formada per moltes persones on aquests models no quadraven amb el que els hi dictava el seu senderi, i aquests ho van passar malament, amb dubtes i mala consciència, rebel·lant-se contra el que creien injust, però lluitant també contra la seva pròpia incertesa. Sempre ha estat més fàcil deixar-se portar, seguir els camins que et marquen, que fer anar el magí i discernir en cada moment el que estarà bé.

No sé si actuaria d'igual manera ara si se'm tornessin a presentar les mateixes circumstàncies. Però no vull eludir ni la meva responsabilitat ni la de ningú, només intentaré explicar els fets, sense jutjar-los i sense fer valoracions morals. En això, cadascú té la seva pròpia mesura i el seu propi espai, i no puc pretendre donar el meu com veritable, quan jo mateix no he sabut establir-lo.

Del que estic segur és que ningú pot fer-ho per tu, perquè quan la mesura moral te l’imposen, s’esquerda l’ànima.

 

 

1

Una nit freda per ser abril

Era una nit freda per ser abril. Plovisquejava, i al campanar de Sant Joan ja havien sonat les quatre, una hora incerta entre la nit de dijous i la matinada de divendres.

En Ramon encara no s'havia espavilat del tot i ja anava saltant entre les llambordes, salvant els petits tolls que la pluja de la nit havia deixat. El seu pare l'havia enviat a buscar en Joan Romeu perquè el senyor Sans el necessitava amb urgència al Verdi. En Ramon tenia tretze anys, acabava d'arribar al forn com feia cada dia i el primer encàrrec havia estat aquell. Ell coneixia des de petit en Joan Romeu i ja havia anat a avisar-lo altres vegades quan el necessitaven al forn per arreglar qualsevol cosa de l'electricitat. Era un noi llest i treballador, i sempre feia el que li manava el seu pare sense rondinar i amb eficiència.

En Joan Romeu vivia amb la seva dona i els seus dos fills en una planta baixa del carrer de les Carolines, ja feia cinc anys que estaven casats i amb una mica de sort havien trobat aquell habitacle de lloguer que els servia d’habitatge i taller alhora. La part davantera del local estava habilitada com a botiga, on venien petit material elèctric i prenien els encàrrecs per anar a fer les reparacions pel barri. La part del darrere era l'habitatge pròpiament dit, amb una cuina minúscula, dues petites habitacions i una sala amb una taula, quatre cadires, una vitrina i una màquina de cosir. Als Romeu la família els havia crescut més ràpidament que la hisenda i hi cabien perquè els petits, de tres i quatre anys, no feien gaire embalum.

Primer es va despertar la Carme que, en sentir els cops a la persiana metàl·lica, es va aixecar d'un salt. En Joan, fora pel soroll o per l'ensurt de la seva dona, també es va aixecar. La Carme va donar una ullada als nens, que dormien com dos angelets, mentre en Joan s'acostava a la porta per veure què passava.

—Qui va? —va preguntar, obrint la porta de la vidriera, abans d'aixecar la persiana.

—Soc en Ramon, del forn. El meu pare m'ha dit que el senyor Sans vol que vagi urgent al Verdi.

—Què passa?

—No ho sé.

—Gràcies, Ramon. Digues-li que ja hi vaig.

— Què passa? —li va dir la Carme, apropant-se al seu marit.

—Ja ho has sentit..., qualsevol cosa..., que alguna aixeta degota o que s'han fos els ploms. No crec que s'estigui cremant.

—I no poden esperar fins demà? Sempre has d'anar per qualsevol fotesa. Sembla que no puguin fer res sense tu.

—I jo què vols que faci? Val més que m'avisin a mi que no pas a un altre. A final de mes tot són hores per facturar.

—Però això ja ho cobres?

—És clar que sí.

—No ho sé Joan. Em sembla que fas més que no pas els factures. El Joan ja s'estava vestint.

—Vols que faci cafè? —li va oferir la dona.

—No, ja en prendré un allà.

Van apujar la persiana i, muntant a la bicicleta que deixava recolzada al taulell, se'n va anar a la feina. Sempre duia una caixa de fusta amb els utensilis imprescindibles per a qualsevol reparació d'urgència. Va baixar pel carrer Major fins a Fontana i allà va girar per Astúries, deixà a la dreta la plaça del Diamant i es va acostar fins al carrer Verdi, on va coincidir amb en Ramon que arribava al forn. Es va aturar i va entrar amb ell per saludar el seu pare. Tenien la persiana a mig alçar i es veia la llum de l'obrador encesa.

—Bon dia, Ramon! —Joan va saludar en entrar, apropant-se cap al forn i revitalitzant-se amb l'aroma que començava a desprendre la cocció dels pans.

—Hola, Joan! Avui t'han fet matinar... —El forner va correspondre sense deixar de manipular peces de massa blanquinosa.

—Sí... que saps què passa?

—No, així que he arribat ha vingut el Nani i m'ha demanat si podia enviar a en Ramon a donar-te avís, que era urgent, però no m'ha dit de què es tractava.

—Doncs allà me'n vaig. Saluda a la Cesca.

I muntat de nou a la bicicleta va recórrer els escassos metres fins al Cinema Verdi, on també tenien la persiana mig oberta. Però no era al cinema on li requerien.

El seu client i amic era en Rosendo Sans, fill de Rosendo Sans pare, propietari del Gran Saló de Ball Verdi, que estava situat sobre el cinema del mateix nom. Era un lloc popular a Barcelona on se celebraven banquets de casament i batejos i, dijous i caps de setmana, ball, amb una orquestra que procurava estar al dia de les darreres novetats que arribaven d'Amèrica: el bolero, el cha-cha-chá, el swing... Tot tenia cabuda al repertori d'aquells músics: de Frank Sinatra a Renato Carosone.

En Joan i en Rosendo havien travat amistat durant el servei militar, a Cartagena, on havien coincidit en el magnífic vaixell de la marina, l'impressionant destructor Churruca, un fent d'electricista i l'altre de cuiner. Allí forjaren una amistat que després de les peripècies militars s'havia convertit en franca i sincera. Ara, en Joan feia les reparacions de les instal·lacions elèctriques i de fontaneria de l'establiment i, si era convenient, donava un cop de mà en el que fos. Es coneixia millor que ningú el local i els seus secrets i, llest com era i disposat com estava sempre, havia esdevingut imprescindible per al bon funcionament del negoci.

Va deixar la bicicleta dins del vestíbul que compartien amb la sala de cinema i va pujar els dos trams de l'escalinata que conduïa fins a l'entrada. Una gran porta de vidre retolada amb ballarins, maraques i trompetes anunciava el llindar. A sobre, unes lletres de neó, ara apagades, anunciava el local com a Gran Saló Verdi. La porta estava tancada, però abans que pogués trucar ja li estaven obrint.

En entrar, va veure l'aspecte seriós de les quatre persones que l'esperaven. Rosendo Sans (a qui tots anomenaven Sendo), Eudald, que era l'encarregat; Nani, el cap de barra, i Amadeu, cunyat de Sendo (estava casat amb la seva germana, Susi) que feia de tot una mica.

En Sendo era prim i no gaire alt, de cabell negre, llis i pentinat amb brillantina. Lluïa un bigoti fi i duia ulleres. Sempre anava ben vestit i tenia un  aspecte net i elegant. A trenta-dos anys continuava solter i no se li coneixia cap xicota formal. Era el que manava. El seu pare era l'amo, però ja era gran, no apareixia gaire pel local i deixava que en Sendo fes i desfés al seu gust. La seva germana Susi no pintava res, tenia col·locat l’Amadeu al negoci i es conformava amb el que el pare repartia per Nadal.

Estaven recolzats a la barra del bar, que quedava davant, uns quinze passos, ocupant tota l'amplada del vestíbul d'entrada. Damunt del bar hi havia un entresolat amb sofàs i taules al qual s'accedia per una escala estreta. El vestíbul era un espai molt ampli, amb la barra i l'entresolat al fons. A la dreta hi havia una terrassa coberta que volia simular un espai obert, amb grans murals pintats reproduint la ciutat de nit. El centre d'aquesta terrassa el presidia una font de pedra per on brollaven uns assortidors d'aigua formant un petit estany. A aquest espai la música arribava a menor volum i les parelles buscaven els racons menys il·luminats per gaudir de la seva intimitat. Al mateix pla de la vidriera d'entrada quedaven uns espais per als serveis i el guarda-roba. A l'esquerra d'aquest gran vestíbul d'entrada hi havia la sala de ball amb l'escenari al fons, amb les cadires i els faristols per als músics encara disposats, i presidit per una enorme petxina de guix que l’emmarcava. El sostre era molt alt, i en penjava una esfera folrada de petits miralls que reflectien la llum que projectaven uns focus que canviaven de colors. El perímetre l'ocupaven les llotges, que s'alçaven un parell de graons per sobre de la pista de ball. A aquella hora, els llums de festa estaven apagats, només quedava encesa la il·luminació per fer neteja: una claredat freda de fluorescent que feia percebre com a tenebrós un espai que hores abans era lluminós i alegre.

El primer a parlar va ser en Sendo:

—Bon dia, Joan. T'he trucat perquè no sé si tenim un problema greu, i no vull marxar sense deixar-ho aclarit. Em sap greu per l'hora.

—No passa res —va respondre en Joan.

En Sendo, dirigint-se als altres, els va dir que podien marxar, que ja poc podien fer. L'únic que li va fer cas va ser l’Amadeu, que sense fer soroll, se’n va desentendre. Els altres es van quedar, més per tafanejar que per una altra cosa.

—Què passa? —va voler saber en Joan.

—Mira-ho tu mateix...

En Sendo es va acostar al final de la barra, va passar a l'interior i el va convidar a acompanyar-lo. Els altres es van quedar on eren. En Sendo va obrir l'aixeta de l'aigüera, va omplir un got i li va mostrar a en Joan, que se'l va mirar amb atenció uns moments. En Joan va repetir la maniobra. Rajava un líquid vermellós que semblava una barreja de granadina i aigua. Es va mullar els dits i se'ls va acostar al nas per si notava alguna olor. Després va prendre el got i va tastar aquell líquid.

Abans que digués res, en Sendo li va preguntar:

—Com ho veus? Creus que poden fer la neteja amb això?

—No ho sé. Heu mirat si surt igual per totes les aixetes?

Va saltar el Nani i va dir que sí, que amb més o menys color, però que als lavabos també passava. En Joan va continuar preguntant:

—Quan ha començat a sortir d'aquest color?

—No ho sabem, ens hem adonat en tancar, però podria ser que ja passés abans. A la barra, amb els llums encesos, no ho hem notat.
Els neons de color, que decoraven la paret folrada de miralls i plena d'ampolles de licor, darrere de la barra, reflectien una llum rosada que podia haver confós qualsevol.

—I, als lavabos, heu mirat?

—Sí, però al final, com fem sempre. Llavors ha estat quan ho hem vist —va contestar l'Eudald—. Després hem mirat a la barra, i ja ho veus... Jo crec que és cosa de la companyia, que deuen haver fotut algun producte per desinfectar o alguna merda semblant. El mes passat hi va haver uns dies que l'aigua feia una olor fastigosa, com de lleixiu, i no es podia beure.

—Podria ser... —reflexionava en Joan—. Però, heu mirat si passa el mateix amb els veïns?

—A hores d'ara, només falta que els molestarem —va replicar en Sendo, descartant la possibilitat d'anar a preguntar-los res—. Però a tu què et sembla? —li preguntava a Joan—. Podria ser de les canonades?

—També podria ser, però primer mirem a veure què passa amb els veïns. Si tenen el mateix problema, truquem a la companyia d'Aigües i que ho reparin. Has preguntat al cinema si els passa el mateix?

—Ja no hi són, ells se'n van abans.

—I a en Ramon del forn?

—Collons, no ho hem pensat.

En Nani ja sortia, però en Joan els va fer veure que no calia, que podien trucar-li per telèfon. Ho va fer l’Eudald, que era amb qui tenia millor relació.

Al forn no passava res. L'aigua era clara i transparent.

En Joan donava voltes sobre què podia passar mentre anava provant  totes les aixetes. De totes sortia aquell líquid vermellós, incloses les descàrregues dels vàters i dels urinaris.

—Heu mirat a la font?

—No —van respondre tots, gairebé a l'uníson.

—La posarem en marxa —va dir en Joan, dirigint-se cap allà.

Des del quadre elèctric, ell mateix va accionar l'interruptor i de seguida va començar a brollar l'aigua. Tots es van acostar convençuts que també sortiria bruta, però el fluid era clar i transparent. Van estar una estona a l'expectativa per si canviava de color, però no va passar res. Aquell no era el mateix líquid que rajava de la resta de canonades.

—Que ho entens, això? —li va dir en Sendo a en Joan.

Joan estava dret observant l'aigua, abstret, fins que va lligar caps. De sobte, se li van encendre els ulls i es va dirigir a l’Eudald.

—Dóna'm les claus del terrat.

Ell li va acostar un grapat de claus, assenyalant les que obrien les portes d'accés al terrat. S'hi accedia des d'una escala metàl·lica estreta que arrencava darrere mateix de la font. En Joan, en posar la clau al pany, es va adonar que la porta estava oberta i va pujar els quinze graons, seguit per tots els altres. En arribar a dalt també va trobar l'altra porta oberta. Un cop al terrat es va dirigir al cobert on hi havia el dipòsit d'aigua. Era una construcció de maons arrebossats, amb una teulada de ceràmica suportada per unes bigues fràgils i velles. La porta era de fusta i no tenia pany. Dins només hi havia un dipòsit, fet d'obra, amb ciment lliscat per impermeabilitzar-lo, que alimentava la xarxa de conductes de plom que distribuïa l'aigua de la sala de ball. La font funcionava amb un circuit tancat accionat per una bomba i regulat per un altre dipòsit més petit que estava situat sota l'escala metàl·lica. El dipòsit del terrat feia un parell de metres d'amplada per un i mig de profunditat i quedava tapat per dues peces de fusta, lleugeres i primes, que es recolzaven a les parets.

Dins del cobert no hi cabien tots. El primer a entrar va ser en Joan i darrere hi anava l’Eudald. En Joan li va fer una indicació perquè l'ajudés a aixecar una de les tapes, cosa que van fer sense esforç, desplaçant-la a sobre de l'altra. En Joan, donant-se un impuls, va pujar a l’envà, sostenint-se amb els braços per poder veure l'aigua. En aquell espai no es veia res, però amb la mà, fent cassoleta, va agafar una mica del líquid. Amb l'encenedor va il·luminar el palmell i li va semblar que també tenia un lleuger color.

—Ves a buscar una llanterna, que aquí no es veu res —va ordenar a en Nani—. A la taula del guarda-roba en tinc una —va dir l'Eudald mentre l'altre ja baixava.
A en Joan, l'aigua ja se li havia escorregut de la mà.

—Què creus que pot ser? —En Sendo continuava preocupat per si podia suposar algun tipus de reparació costosa.

—Algun imbècil deu haver abocat pintura o colorant per fer una bretolada, perquè l’aigua que entra de la companyia és ben normal —va apuntar en Joan.

—I com és que les portes no estan tancades? —Ara en Sendo s’adreçava a l'Eudald—. Si en comptes de pintura hi tiren verí, ens n’anem tots a la puta misèria.
—No ho entenc. Sempre les tenim tancades —es justificava.

—Qualsevol dia tindrem un disgust! —En Sendo alçà la veu—. Per aquí pot entrar-hi qualsevol.

—Home!, no és tan fàcil arribar al terrat des dels altres edificis.

L’Eudald intentava treure-li importància. En Nani va arribar amb la llanterna i li va donar a en Joan. Aquest va tornar a penjar-se al dipòsit i va enfocar l'interior. L'aigua era vermellosa, no n'hi havia cap de dubte.

—Doncs sí, és el que dic. Algun fill de puta ens ha fet una jugada, tot i que és una sort que ho hagi fet a darrera hora. Imagineu-vos si ho hagués fet al principi de la sessió.

—I ara què? —En Sendo semblava l'únic preocupat pel negoci.

—El primer que cal fer és buidar el dipòsit, és a dir, que ja podem anar obrint totes les aixetes i anar descarregant les cisternes dels vàters. Després s'haurà de netejar el dipòsit i fer circular aigua per les canonades, perquè també s'hauran embrutat.

—Però caldrà canviar alguna peça... Les aixetes? O potser el filtre?

—No pateixis que no et sortirà gaire cara la broma —va respondre en Joan—. Ho tindrem llest per al dissabte?

—Sí, home, això serà un moment. El que pots fer és avisar a les senyores de la neteja que per fregar agafin l'aigua de la font. Els gots i tot el que hi ha a les piques haurà d'esperar. Jo ja m'hi poso ara mateix i una vegada estigui buit el dipòsit, faré una bona neteja.

—Així. Què et sembla que fem? Et quedes sol, o necessites algú?

—Ja m'ho puc arreglar solet, podeu anar a dormir tranquils.

De seguida es posaran tots tres a obrir totes les claus de pas per deixar anar l'aigua. En Joan ja havia tancat l’entrada que alimentava el dipòsit i només calia esperar que es buidés per fer la neteja. Al terrat només quedaven en Joan i en Sendo.

—Si et sembla bé, Sendo, abans d'omplir-ho una altra vegada, portaré una mostra d'aquesta aigua a la farmàcia perquè l'analitzin.

—Sí, em sembla molt bé. Així sabrem com les gasten.

—Que tens idea de qui pot ser?

—No n'estic segur, però podria ser un avís.

—De què?

—No ho sé, ho trobaria una mica bèstia, però tot podria ser. —En Sendo semblava tenir alguna sospita.

—Ja m'ho explicaràs.

—Sí, quan acabis telefona'm a casa. Jo de moment no li diré res al meu pare. Ara els dic a aquests que muts i a la gàbia i quan vinguin a netejar, els dius que estàs fent alguna reparació i ja està. D'acord?

—Sí, no us preocupeu.

Se'n van anar tots a casa (normalment a aquesta hora ja eren al llit) i es va quedar en Joan esperant que s'esgotés l'aigua que encara quedava al dipòsit. Mentrestant, va emplenar una ampolla de gasosa buida amb aquell líquid per portar-la a la farmàcia. També va carregar dues galledes d'aigua neta de la font, dues garrafes de lleixiu i una escombra i ho va pujar al terrat per tenir-ho a punt. Va passar una bona estona fins que les canonades van deixar de traginar aquella substància. Ja començava a aclarir el dia quan en Joan es va dirigir al dipòsit amb la idea de fer una bona neteja. Va tornar a enfilar-se a l'ampit per entrar al dipòsit, però, en abocar-s'hi, va quedar glaçat. Allà dins hi havia el cos inert d'una dona. Portava un vestit vermell estampat amb flors de colors, tenia els cabells llargs i portava unes sabates de taló vermelles, com la sang que traspuava lleument per l'horrible tall a la gola que obria de banda a banda el seu fi coll. Tenia un cos magnífic i unes cames llargues i fermes enfundades en unes mitges que dissimulaven la pal·lidesa que mostraven els braços i la cara. Estava boca amunt amb els ulls tancats i els braços oberts, lívida, com si fos de cera.